Fey

Hans Christian Andersen

La fada

Hans Christian Andersen

Jiviudan älabof dautis tel. Jibäldikünan äsümof so vemo ad mot okik, e ma kalad e ma logod, das alan, kel älogon ofi, äkanonöv cedön, das älogon moti. Bofans äbinofs so neplitiks e so pleidiks, das no äkanoy lifön ko ofs. Daut yunikum, kel äbinof, e ma gud e ma snat oka leigamagod fata, äbinof zuo balan jipulas jönikün, kelis äkanoy tuvön.
Una vídua tenia dues filles. La gran s'assemblava tant a la mare en el caràcter i la cara, que tot aquell que la veia, veia la mare. Totes dues eren tan desagradables i tan orgulloses, que hom no podia viure amb elles. La petita, que era el viu retrat del seu pare per la bondat i l'honestedat, era a més a més una de les noies més boniques que hom podia trobar.
Bi alan löfon kösömiko pösodi, kel sümon ad on, i mot at älöfof ladöfäliko dauti bäldikün okik, ed äsenälof leigüpo heti vemikün ta jiyunikünan. Äbligof ofi ad fidön in kvisinöp ed ad vobön laiduliko. Bevü dins votik, cil neläbik at ämutof golön aldeliko telna lü top vemo fagik ad kupön vati, ed ad blinön domio lufladi gretik ko vat pefulüköli.
Com que tots solem estimar les persones que se'ns assemblen, aquesta mare adorava la seva filla gran, i al mateix temps tenia una terrible aversió per la petita. La feia menjar a la cuina i treballar sense parar. Entre altres coses, aquesta pobra minyona havia d'anar dues vegades al dia a pouar aigua en un lloc molt llunyà i portar a casa un gran càntir ple.

Tü del seimik, ven äbinof lä fon et, lü of vom pöfik äkömof, kel äbegof ofe ad givön ofe bosi ad drinön. „Go vilöfö! o digikan!” jipul jönik äsagof. E sunädo älavof lufladi okik, ed äkupof vati in top klinikün fona, ed äblinof vome lufladi, keli ädakipof laiduliko, dat vom ökanofös drinön fasilikumo! Ven vom gudik isatükof soafi okik, äsagof jipule: „Binol so jönik, so gudik ä so snatik, das mutob legivön ole bosi.” (Ibä jiatan äbinof fey, kel ilasumof magedi vilagavoma pöfik, ad küpedön viogretik leplüt jipula yunik at öbinon.) „Olegivob ole fägi,” fey äfovof, „das pö vöd alik, keli spikol, u flor u stoin jerabik osegolon se mud olik.”

Un dia, quan era al costat d'aquella font, se li va acostar una pobra dona que li va demanar de beure. «Oh i tant, bona dona», va dir la noia bonica. I de seguida va esbandir el càntir, va pouar aigua del lloc més net de la font i la hi va portar a la dona, sostenint el càntir perquè no li costés tant de beure. Quan la bona dona va calmar la seva set, li va dir a la noia: «Ets tan bonica, tan bona i tan honesta, que t'haig de concedir un do». (Perquè era una fada que havia pres la forma d'una pobra dona del poble per veure fins on arribava l'amabilitat d'aquella jove.) «Jo us dono de do», va continuar la fada, «que per cada paraula que digueu, us sortirà de la boca una flor o una pedra preciosa».

Ven jipul jönik at äkömof domio, mot ofik äzanädof ofi, ed äsäkof ofe, sekü kod kinik igekömof so latiko de fon. „Pardolös obe, o mot!” jipul neläbik äsagof, „das efablibob so lunüpo!” E ven äspikof vödis at, rosads kil, pärlats kil e diamains gretik kil äjutons se mud ofik. „Kisi logob-li?” mot ofik äsagof ko stun mu gretik. „Jinos lü ob, das se mud olik pärlats e diamains sejutons! Kiöpao ats kömons-li? o daut obik!” (Atos äbinon naed balid, das änemof ofi dauti okik.) Cil neläbik äkonof ofe balugiko vali, kel ijenon, e du äspikof lemödots diamainas äfalons se mud ofa. „If binos soik,” mot äsagof, „mutob lesedön dauti votik obik usio. O ‘Marinella’! logedolös utis, kels sekömons se mud söra olik, ven spikof! No oninosöv-li plitik pro ol ad labön fägi ot? Mutol te golön lü fon ad kupön vati, e ven vom pöfik obegof ole bosi ad drinön, ogivol oni ofe plütiko.”

Quan aquesta bonica noia va arribar a casa, la seva mare la va renyar per tornar tan tard de la font. «Perdoneu, mare», va dir la pobra noia, «que hagi tardat tant». I en dir aquestes paraules, li van sortir de la boca tres roses, tres perles i tres grans diamants. «Què estic veient?», va dir la mare amb gran sorpresa. «Em sembla que li han sortit perles i diamants de la boca! Com és això, filla meva?» (Era la primera vegada que l'anomenava filla.). La pobra nena li va explicar ingènuament tot el que li havia passat, i mentre parlava li van caure de la boca una infinitat de diamants. «Ben mirat», va dir la mare, «hi hauré d'enviar la meva filla. Marieta, mira què surt de la boca de la teva germana quan parla. No t'alegraries de tenir el mateix do? Tot el que has de fer és anar a pouar aigua de la font, i quan una pobra et demanarà de beure, li'n dones amb amabailitat».

„Binos-la vo vemo jönik,” daut äsagof neplütiko, „das ob mutob golön lü fon!” — „Vilob, das golol usio!” mot äsagof, „e gololöd sunädo!” Daut ägolof, ab ai murölo. Äsumof vasodi largentik jönikün, kel äbinon in löd. Töbo ikömof lä fon, ed älogof lädi vemo liegiko piklotöli, kel äkömof se fot ed äbegof ofe bosi ad drinön. (Jiatan äbinof fey ot, kel ilasumof magedi ledauta ad küpedön, viogretik bad jipula at äbinon.) „Ekömob-li isio,” jipul neplütik ä pleidik äsagof ofe, „ad givön ole bosi ad drinön? Fümö! ekeblinob vasodi largentik pato pro atos: ad givön ole, o läd! ad drinön. Ced obik binon, das ol it sumol vati, if vilol drinön.” „Leno binol plütik,” fey äsagof nen zun. „Benö! bi binol somo düniälik, okodob, as legivot ole, das pö vöd alik, keli ospikol, u snek u frog osegolon se mud olik.”

«Només caldria!», va respondre la filla grollerament, «Anar a la font!». «Vull que hi vagis», va dir la mare, «i ara mateix!» Hi va anar, però tot rondinant. Havia agafat el recipient de plata més bonic que hi havia a l'habitatge. Així que va arribar a la font, va veure que del bosc sortia una bella dama, vestida exquisidament, que se li va acostar per demanar-li de beure. (Era la mateixa fada, que havia pres la forma i els vestits d'una princesa per veure fins on arribava la maldat d'aquella noia.)«Potser sí que us penseu que he vingut aquí», va dir orgullosa i esquerpa, «per donar-vos beure. Precisament he portat una gerra de plata per donar beure a la Senyora. Per mi beveu, vós mateix, si voleu». «No ets bona minyona», va dir la fada, sense enfadar-se. «Molt bé, com que ets tan servicial, et concediré el do que, amb cada paraula que diguis, et sortirà de la boca una serp o una granota.»

Töbo mot ofik iküpof ofi, ed ävokädof lü of: „Benö! o daut obik!” „Si! o mot!” jineplütikan ägesagof lü of, äsejedölo sneki bal e frogi bal. „O sül!” mot ävokädof, „kisi logob-li? De val at sör olik döbof; atosi omibläfob ofe!” E sunädo äderönof ad flapön ofi. Cil neläbik äfugof ed äklänedof oki mögiküno fago in fot. Son rega, kel ägekömom de yag, äkolkömom ofi, ed älogölo, das äbinof so jönik, äsäkom ofe, sekü kin äbinof lesoaliko is, e kodü kis ädrenof. „Liedö! o söl! mot obik emomofof obi se dom.”

Així que la mare la va veure arribar, li va cridar: «Com ha anat, filla meva?» «Bé, mare», va contestar, de mala gana, llençant dues serps i una granota. «Déu meu!», va exclamar la mare, «Què estic veient? Tot és culpa de la seva germana, i m'ho pagarà». I tot seguit va córrer a apallissar-la. La pobra minyona va fugir i es va anar a amagar al bosc més proper. El fill del rei, que tornava de caçar, se la va trobar i, en veure-la tan bonica, li va preguntar què hi feia, tota sola, i per què plorava. «Ah, Senyor! La meva mare m'ha fet fora de casa».

Leson, kel älogom, das se mud ofik pärlats e diamains aniks äsegolons, äbegom ofe ad sagön ome, kiöpao atos äkömon. Äkonof ome ventüri lölik oka. Leson ävätälom, das fäg et ofa älabon völadi gretikum, ka val, keli kanoyöv givön as jigamagivot jibaonüle votik. Ädugom ofi lü ledom rega: fat okik, kö ämatikom ko of.

Ab dö sör ofik kanobs sagön, das ävedof so hetabik, das mot lönik ofa ämomofof ofi; e jipul neläbik, äzigolölo mödiko, e no ätuvölo eki, kel ävilon getedön ofi, ädeadof suniko in spadül seimik fota.

El fill del rei, que va veure que de la boca li sortien algunes perles i diamants, li va demanar que li expliqués a què treia cap tot allò. Ella li va relatar tota la seva aventura. El fill del rei va considerar que un do com aquell valia més que tot el que es pogués donar com a dot a una altra, la va dur al palau del rei, el seu pare, i s'hi va casar.

Quant a la seva germana cal dir, però, que es va fer odiar tant que la seva pròpia mare la va fer fora de casa, i la desgraciada, després d'haver corregut molt sense trobar ningú que la volgués a casa seva, se'n va anar a morir en un racó del bosc.