Fa qui-sap-los anys, hi havia un emperador que tenia tanta de taleia pels vestits nous, que hi despenia tots sos cabals.  Tant se li'n donava dels seus soldats o del teatre, o de cavalcar per les boscúries, si no era per lluir sos vestits nous. Tenia un vestit per cada hora del dia; i la gent, en lloc de dir, com esdevé tractant-se de qualsevol altre rei o emperador: —És a la cambra del Consell —, deien sempre, en aquest cas: —L'emperador és a la seva cambra d'abillatge.

La vida era d'allò més joiosa a la gran ciutat on vivia: exèrcits d'estrangers venien a visitar-la cada dia; i, entre ells, una vegada, comparegueren dos estafes. Ells es feren passar com a teixidors, i digueren que sabien de teixir les més belles teles que hom pugui imaginar. No solament les colors i el mostrejat eren d'una bellesa mai vista, sinó que els vestits fets d'aquelles teles tenien la qualitat peculiar d'esdevenir invisibles en front de qualsevol persona que no fos a posta per al càrrec que tenia, o bé fos curta de gambals d'una manera que hom no podia comportar.

—Deuen ésser esplèndids, aquests vestits —pensà l'emperador—. Tot duent-los, seré capaç de descobrir quins homes del meu reialme ocupen indegudament llurs càrrecs. Distingiré la gent assenyada dels ximplets. Sí; no tinc més remei que comandar que teixeixin per a mi un poc d'aquesta tela. Pagà als dos estafes un munt de moneda, a l'avançada, per tal que poguessin començar llur obra tot seguit.

Ells pararen dos telers, i feren veure que filaven; però no tenien cap cosa damunt la llançadora. A la primera demanaren una pila de seda de la més fina, i fil d'or del més purificat, i posaren una i altra cosa dins llurs maletes, mentre anaven treballant amb els telers buits fins a qui sap quina hora de la nit.

—M'agradaria de saber com aquests filadors se les van havent amb llur tela —pensà l'emperador. Però es sentí una mica colpit en reflexionar que qualsevol que fos estúpid, o bé inepte per al lloc que ocupava, no podria veure'n res. Ell creia, certament, que, quant a ell, no li calia tenir-ne temences; però tanmateix pensà que enviaria de primer algú altre per veure com anava la cosa. Tothom sabia, dins la ciutat, quin poder meravellós tenia la tela, i tothom es delia per a veure quant ximple era el seu veí.

—Enviaré mon vell i fidel ministre envers els teixidors — pensà l'emperador. —Ell és l'home escaient per a veure el posat de la tela, perquè és home de seny deixondit i ningú no compleix sos deures millor que ell.

Així, doncs, el bon ministre capblanc anà dins la cambra on els dos estafes seien, treballant amb els telers buits.

—El Cel em valgui! —pensà el vell ministre, obrint els ulls de bat a bat—. Ai, si no puc veure absolutament res! Però tindré gran compte de no dir-ho.

Tots dos estafes li demanaren que tingués la bondat d'acostar-se una mica més, i li demanaren si no li semblava d'un bell mostrejat i de colors delitoses. Li assenyalaren el teler buit, i el pobre ministre mirà de fit a fit amb tota la força que pogué; però no aconseguí veure cap cosa, perquè, naturalment, no hi havia cap cosa a veure. —Cels piadosos!  —pensà—. És possible que jo sigui un ximple? Mai m'ho hauria pensat, i cal que ningú se n'assabenti. No sóc escaient per al lloc que em fou confiat? Mai no diré que no puc veure la tela.

—Bé, senyor, que no ens diu res, de la tela? —digué el que feia veure que filava.

—Oh! És una formosor! un encís! —digué el vell ministre, tot mirant a través de les seves ulleres—. Quin mostrejat, i quines colors! Diré a l'emperador, per ma fe, que la tela m'ha plagut una cosa de no dir.

—Ens delecta de sentir-vos-ho —feren els filadors. I després nomenaren totes les colors i descrigueren l'especial mostrejat. El vell ministre parà gran esment a les coses que digueren, per poder repetir-les quan retornés al palau i veiés l'emperador.

Nu cütans äflagoms moni mödikum, sadini e goldi mödikumis, kelis öneodoms pro viv. Valikosi at ädakipoms pro oks it. Fad lenonik pägebon su vivaparat. Ye leigoäsä büo äfovoms ad vivön su vivaparat vagik.

Després els teixidors seguiren demanant més diners, més seda i més or, per poder continuar filant; però tot anà a raure a la butxaca llur: ni un cap de fil no anà a raure dins el teler. Ells, doncs, continuaren, igual que sempre, filant amb els telers buits.