El vell
Theodor Storm
Hibäldikan
Theodor Storm
Ün
poszedel latafluküpik, man bäldik gudiko peklotöl, ädoniovegom
nevifiko ve süt; äjinos, das ägegolom lomio de spat; ibä
snabajuks omik, kels ädutons lü vogäd pasetik, äbinons püfiks.
Bambudastafi lunik labü gnob goldik äpolom dis brad; me logs dofik oka, in kels yun lölik ipasetiköl äjinon edakipön oki, e kels ätaädons bisariko ta herem nifavietik oma, älogom takediko ziöpio u donio lü zif, kel in voal soarasola ätopon fo om.
Äjinom tio binön foginan, ibä te nemödikans beigolanas äglidons omi, do öman nenvilädo pämüton ad logön ini logs fefik at.
Un
vespre de final de tardor, un home vell i ben vestit baixava
lentament pel carrer. A
jutjar per la pols que cobria les seves sabates amb sivella passades
de moda, tornava a casa després de donar un tomb.
Sota el braç duia un llarg bastó de bambú amb el puny daurat. Els seus ulls obscurs, en els quals semblava haver-se refugiat tota la joventut perduda, contrastaven estranyament amb els seus cabells blancs com la neu. Mirava tranquil·lament al seu voltant o cap a la ciutat, envoltada pels vapors del sol que ja declinava.
Semblava gairebé un foraster, perquè només uns pocs transeünts el saludaven, tot i que molts sentien la irresistible curiositat de mirar aquells ulls tan greus.